Menu

9a edició 2019

Mataró 48 hores Open Puig i Cadafalch: 9a Edició 2019

ROCAFONDA: TERRITORI D’IDEES

Patrimoni i paisatge urbà a la descoberta.

La ciutat es configura com a punt de trobada entre l’urbanisme (els objectes)
i la urbanitat (els subjectes).
D’aquesta trobada sorgeixen els valors col·lectius: intel·ligència, sensibilitat, imaginació i desig de convivència comunitària…”
Santi UZAL: Nous enfocaments de l’espai públic: la gestió del paisatge urbà

Tots els elements del paisatge urbà (els monuments, la bona arquitectura, els habitatges dignes, els carrers, les places, els parcs, l’arbrat, les perspectives urbanes,els equipaments, els comerços, les terrasses…) tenen efectes en el nostre comportament, en la nostra salut i en el nostre benestar així com en la conformació de la nostra personalitat com a ciutadans.

Enguany i per tot això us convidem a revisitar Rocafonda. Volem posar l’accent en la funció i el pes que el patrimoni i el paisatge urbà han tingut en aquesta part de la ciutat al llarg del temps, generant un espai obert a noves iniciatives, nous models d’habitatge des de les cooperatives a la Ciutat Jardí, a la reconversió d’antigues infraestructures en nous eixos cívics i paisatgístics…

Totes aquestes eines i recursos heretats de temps passats constitueixen el patrimoni de Rocafonda, i per extensió el patrimoni de Mataró, i han de permetre continuar projectant el futur d’aquest barri.

ITINERARI 1

EIXOS I ACTIUS DE ROCAFONDA

01 / AVINGUDA D’AMÈRICA

ITINERARI 1

EIXOS I ACTIUS DE ROCAFONDA

És un dels eixos vertebradors principals de Rocafonda, amb secció de rambla i passeig central urbanitzat, cobreix l’antic desviament de les aigües que procedeixen de les rieres de Cirera i de Figuera Major.

Té oficialment aquesta denominació des de l’any 1961 i al vial hi conflueixen altres carrers, oberts als anys seixanta, dedicats també a països sud-americans.

L’antic desvío de cauces o paseo del Desvío, com es va conèixer l’avinguda amb el canal destapat, el travessaven petits ponts que, en créixer el barri, esdevingueren obsolets. La mobilitat també estava afectada pels desbordaments del canal per acumulació de sorres o els trencaments d’alguns dels seus murs. Aquestes dificultats i la pressió veïnal forçaren la construcció d’alguns nous ponts, primer i, més tard, la cobertura total del canal, una obra que començaria l’any 1967 (i s’enllestiria a la dècada dels setanta) i que significà una notable millora per al barri.

L’aluminosi obligà el 2005 a refer el col·lector del Desviament, i l’any 2007 es va reurbanitzar en superfície amb la creació de noves zones d’estada, pèrgoles d’ombra, nou mobiliari urbà i jocs infantils, i es va convertir així en un agradable passeig i un dels carrers amb més vida del barri de Rocafonda.

02 / GRUP DE L’ESPERANÇA

ILLES ENTRE L’AVINGUDA D’AMÈRICA, PASSEIG D’ANTONI MARTÍ I CABANELLAS, CARRER DE LA REPÚBLICA D’ARGENTINA, CARRER D’EL SALVADOR I AVINGUDA DEL PERÚ

ITINERARI 1

EIXOS I ACTIUS DE ROCAFONDA

L’increment exponencial de la població de Mataró als anys 60 provocà una important demanda d’habitatge, motiu pel qual l’Ajuntament de Mataró es va haver d’erigir en promotor immobiliari i gestionar directament promocions públiques, com va ser el cas dels habitatges del paratge de l’Esperança.

El projecte, una promoció municipal de renda limitada, va ser redactat el 1956 pels arquitectes Lluís Gallifa Grenzner i Esteve Martí i Coll i l’obra s’executà entre 1959 i 1961. S’urbanitzaren 6 carrers i 2 placetes i s’edificaren 5 illes d’habitatges plurifamiliars, una illa d’habitatges unifamiliars i una illa mixta. En total, 301 habitatges per a més a d’un miler de persones.

De la promoció destaca l’adequada relació entre les amplades dels carrers i l’alçada de les edificacions, la ventilació creuada dels habitatges, la generosa mida dels patis d’illa, l’adaptació topogràfica de l’edificació al pendent del terreny (a cota més elevada, menys plantes) i la dignitat de la composició de façanes combinant l’aplacat de pedra, l’obra vista i la paret arrebossada.

Als anys 90 es va detectar aluminosi al Grup de l’Esperança, com a tantes altres edificacions d’aquella l’època. L’entesa institucional va permetre finançar l’operatiu per rehabilitar més de 280 habitatges, despeses que foren assumides per la Generalitat, l’Ajuntament i els mateixos veïns.

03 / BLOC DE LA COOPERATIVA D’HABITATGES

AVINGUDA DEL PERÚ, 4

ITINERARI 1

EIXOS I ACTIUS DE ROCAFONDA

La inspiració per cercar fórmules col·lectives de provisió d’habitatges dignes i assequibles per a les classes populars vingué d’Europa. A Catalunya, una les iniciatives pioneres fou la de la Cooperativa Obrera Mataronina (1883).

Les cooperatives d’habitatge parteixen del propòsit que les famílies amb menys recursos puguin accedir a un dret essencial com l’habitatge, a un preu menor que el del mercat. A Rocafonda existeixen diversos exemples d’edificis d’habitatges construïts en sistema cooperatiu.

L’edifici d’habitatges plurifamiliar de l’avinguda del Perú fou promogut per la Cooperativa d’habitatges de la Unió de Cooperadors de Mataró, i projectat i construït a inicis dels anys 80 pels arquitectes Isidre Molsosa i Pujal i Montserrat de Torres Capell, guanyadors del concurs de projectes realitzat per la Cooperativa.

L’edifici, d’obra vista, dona resposta amb la seva volumetria i composició general a les diferents alçades edificables dels carrers on es troba. A l’avinguda del Perú, s’hi situa un bloc de planta baixa i quatre pisos, format per l’agrupació de deu habitatges dúplex amb accés en passera des d’un porxo a la planta primera i d’un passadís cobert a la quarta i última planta. A la cantonada amb el carrer República Argentina, dos habitatges senzills posen en relació el nou bloc d’habitatges amb la resta d’edificacions del carrer.

04 / CASA ANSON

CARRER DE LA REPÚBLICA DOMINICANA, 9

ITINERARI 1

EIXOS I ACTIUS DE ROCAFONDA

Joaquim Anson i Anna M. Fradera van encarregar el 1961 al seu amic, l’arquitecte Jordi Capell (Mataró, 1925-El Masnou, 1970), el projecte del seu habitatge unifamiliar, a Rocafonda.

Capell, arquitecte, matemàtic i humanista, referent sòlid en la introducció de l’arquitectura del moviment modern al nostre país, va projectar un senzill però sorprenent immoble de planta baixa i pis que, en el seu plantejament i distribució, abocava els ensenyaments i les influències rebudes de l’arquitectura racionalista i dels nous corrents nord-americans i nòrdics pels quals l’arquitectura era un joc lliure i personalitzat de volums i formes en moviment.

A l’exterior de l’edifici destaca la utilització de dos plans cecs d’obra vista, independents i a diferents alçades, que permeten resoldre la cantonada, tot trencant-la. Entre aquests dos plans i a les zones en contacte amb les cases veïnes hi situa la totalitat de les obertures.

A l’interior, les estances, de marcada proporció horitzontal enfatitzada per la seva reduïda alçada, s’organitzen orgànicament al voltant del pati, participant de la seva llum i vegetació i incorporant-lo visualment als diferents espais de la planta baixa.

Joaquim Anson va completar la casa moblant-la amb dissenys propis d’inspiració nòrdica i que, al llarg del temps, va anar desenvolupant amb l’objectiu d’oferir mobles a mida econòmicament assequibles.

 La casa ha estat reformada i ampliada en diferents ocasions (1967, afegit d’un pis per a estudi; 1980, reforma del porxo d’entrada; 1989, ampliació del primer pis; 2003, reforços estructurals per aluminosi).

05 / BLOCS D’EN CALVET

AVINGUDA D’AMÈRICA, ENTRE L’AVINGUDA DEL PERÚ I EL CARRER DE MÈXIC

ITINERARI 1

EIXOS I ACTIUS DE ROCAFONDA

Jaume Calvet i Colomer, industrial del gènere de punt i promotor immobiliari, fou l’impulsor entre els 1959 i 1968 de la construcció dels immobles d’habitatges de renda limitada que s’alcen al cantó de muntanya de l’avinguda d’Amèrica, entre l’avinguda del Perú i el carrer de Mèxic, popularment coneguts com “blocs d’en Calvet”. Es tracta d’una sèrie d’edificis pràcticament idèntics, que conformen 3 illes de cases, projectats tots ells per l’arquitecte Miquel Brullet i Monmany.

Els blocs, de planta baixa i 4 plantes pis, es divideixen en diverses escales amb 10 habitatges per escala, 2 per planta, i amb ventilació creuada.

Les plantes baixes, lleugerament aixecades respecte l’avinguda d’Amèrica, inicialment allotjaven també habitatges que amb el temps s’han anat reconvertit en comerços. L’accés a les plantes baixes es resol mitjançant petits jardins i graons que donen al carrer principal i tanques de jardins a les cantonades, seguint el mateix disseny i materials de les tanques de la Ciutat Jardí situada a l’altra banda de l’avinguda.

La composició de la façana destaca per la seva simetria, amb la utilització de l’aplacat de pedra a la planta baixa, l’obra vista emmarcant els balcons dels habitatges i l’obra arrebossada a la resta.

06 / CARRER DE MÈXIC

ITINERARI 1

EIXOS I ACTIUS DE ROCAFONDA

És el carrer més llarg i cèntric de Rocafonda i travessa el barri de sud a nord, des de l’avinguda d’Amèrica fins al carrer dedicat a l’arquitecte mataroní Josep Goday. Va ser edificat als anys seixanta i com altres carrers del sector fou batejat amb el nom d’una república iberoamericana.

La situació en aquest carrer de dues de les poques places presents a l’interior del barri, la plaça de Colòmbia i la plaça de Joan XXIII, així com l’equipament municipal de Can Noè, li atorguen una cert protagonisme i centralitat.

A la confluència amb el carrer de Pau Picasso (un dels pocs vials amples del barri, gràcies a la retirada de les torres elèctriques que hi havia), s’hi troba l’Espai Jove Rocafonda-El Palau. És un lloc de trobada per als joves del barri, amb prop de 20 anys d’existència, un equipament socioeducatiu i comunitari de referència que ofereix alternatives de lleure, foment i dinamisme de la participació juvenil.

07 / CAN NOÈ

CARRER DE SANTIAGO RUSIÑOL

ITINERARI 1

EIXOS I ACTIUS DE ROCAFONDA

El topònim de Can Noè ha quedat com a record d’una llarga lluita veïnal de finals del franquisme, als anys 70 del segle passat, quan la pressió popular va evitar que a l’antiga finca de Can Noè, en una zona ja molt edificada i mancada de serveis, s’hi construïssin una seixantena de nous habitatges. L’Ajuntament democràtic va assumir aquella reivindicació ciutadana i va comprar la finca el 1981 per destinar-la a equipaments per al barri.

Entre 1985 i 1987, l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona hi van construir l’edifici educatiu de Can Noè, projectat per l’arquitecte Joaquim Casas i Botey. L’equipament va resoldre els darreres dels edificis ja construïts de l’entorn i ubicà en planta baixa l’Escola Bressol i Llar d’Infants de Rocafonda i, al primer pis, el Centre de Formació d’Adults i una biblioteca. L’element més característic de la construcció és un porxo a doble alçada que dona escala de l’edifici públic.

La casa de Can Noè, a tocar del carrer de Josep Punsola, fou enderrocada per obsoleta l’any 2000, i a l’indret s’hi aixecà un edifici de planta baixa i pis que acull el nou Centre Cívic de Rocafonda, obra de l’arquitecte municipal Ramon M. Esquerra. El Centre Cívic obrí al públic l’any 2003.

08 / BLOC D’HABITATGES DE LA COOPERATIVA LAIE

CARRER DE JOSEP PUNSOLA, 34-36

ITINERARI 1

EIXOS I ACTIUS DE ROCAFONDA

Bloc d’habitatges promogut per la Cooperativa de vivendes Laie de Mataró l’any 1967 i executat el 1969. L’autor del projecte fou l’arquitecte Manel Brullet i Tenas amb col·laboracions dels arquitectes Narcís Majó i Clavell i Agàpit Borràs i Plana, l’aparellador Manel Salicrú i Joaquim Anson en la realització del mobiliari.

El projecte preveu 3 grans edificis amb un total de 60 habitatges formant una U al voltant d’un espai comunitari central i es completa amb els locals de la planta baixa i els terrats comunitaris reservats a estenedors i solaris.

Destaca l’accés als habitatges amb passera a l’interior d’illa a partir dels 3 nuclis d’escales i ascensors. La passera esdevé una ampliació del propi habitatge que pot ser més reduït i, per tant, més econòmic i amb una distribució feta a mida de cada usuari.

A l’exterior destaca l’obra vista combinada amb el formigó vist amb una estètica trencadora pel moment i la disposició volumètrica de l’edifici, amb alçades més baixes a sud per millorar-ne l’assolellament.

Es tracta d’un clar exemple en què el moviment cooperatiu s’estén més enllà de l’arquitectura i els blocs d’habitatges fins a arribar a la petita escala del mobiliari domèstic: cases dignes i mobles dignes.

09 / PLAÇA JOAN XXIII

ITINERARI 1

EIXOS I ACTIUS DE ROCAFONDA

Situada al bell mig de Rocafonda, és un punt neuràlgic i una important zona d’esbarjo del barri.

La urbanització de la plaça (1982-1984) va constituir una de les primeres actuacions del nou ajuntament democràtic de Mataró. Projectada per l’arquitecte municipal Rafael de Càceres, va contribuir a esponjar una zona d’alta densitat constructiva i va resoldre els greus problemes de desnivell que presentava. Un tors femení, obra de l’escultor Iago Vilamanyà, s’instal·là a la plaça.

Recentment (2017-2018), la Llei de Barris ha permès a l’Ajuntament reformar de nou aquesta plaça que, amb els anys, s’havia degradat i que era objecte de queixa i reivindicació veïnal. L’obra, dirigida pels arquitectes municipals Lluís Gibert i Èlia Ortuño i l’enginyer Jordi Sanmillán, l’ha refet totalment amb la introducció de millores urbanístiques, d’accessibilitat i de connexió amb el barri. La plaça és ara més oberta perquè s’hi van suprimir els murs que l’envoltaven, i es va rebaixar l’anterior desnivell amb rampes, escales i grades. A la zona central s’hi van instal·lar jocs infantils, un nou paviment de cautxú inspirat en Joan Miró, nou enllumenat públic i vegetació.

10 / RONDA DE RAFEL ESTRANY

ITINERARI 1

EIXOS I ACTIUS DE ROCAFONDA

Emmarcada dins el circuit de rondes de la ciutat i prevista pel Pla Parcial de 1957, aquesta ronda dedicada al pintor mataroní Rafael Estrany i Castany es situa entre les places dedicades als també pintors Josep Cusachs, al nord, i Alfred Opisso i Cardona, al sud. La ronda enllaça, també, la carretera de Valldeix, per la part alta, i la carretera de Mata, per la part baixa.

El Pla Integral de Rocafonda-El Palau va preveure la nova urbanització d’aquesta ronda, una de les poques avingudes amples a llevant del barri i en contacte directe amb la nova zona d’equipaments que es projectà al llarg de la riera de Sant Simó.

L’obra fou dirigida per l’arquitecte municipal Lluís Gibert i l’enginyer Jordi Sanmillán, entre 2005 i 2006, amb finançament del Fons Social Europeu de la Unió Europea. La intervenció va servir per pacificar el trànsit, prioritzar el passeig dels vianants i l’accés, fluid i segur, a la zona d’equipaments, per esdevenir també un dels eixos paisatgístics principals de la ciutat, amb la visual del mar al fons. Al conjunt de l’avinguda, es va reduir la calçada, s’eixamplaren les voreres, s’introduí una triple filera d’arbres i un carril bici, es renovà l’enllumenat i el clavegueram i s’hi instal·là nou mobiliari urbà.

11 / PARC DE ROCAFONDA

ITINERARI 1

EIXOS I ACTIUS DE ROCAFONDA

El parc, un pulmó verd per a la ciutat i zona d’esbarjo per al barri, va ser executat entre 2008 i 2010 dins del Pla Integral de Rocafonda-El Palau-Escorxador. Obra dels arquitectes municipals Marc de la Parra i Lluís Gibert, fou projectat sobre les terres d’un antic abocador i després de soterrar les línies elèctriques existents en aquest indret.

El parc es planteja com un passeig verd continu que relaciona diferents espais: la plaça d’accés sobre l’aparcament soterrat, el camí perimetral als equipaments i un camí paral·lel a la riera. En un futur, s’hi preveu la instal·lació d’una passera de fusta que permetrà comunicar-lo amb el marge dret de la riera completant així l’Anella Verda de la ciutat.

L’any 2011 s’hi instal·là l’escultura El Crit, obra de l’arquitecte Agàpit Borràs i Plana dedicada a l’advocat laboralista, veí de Rocafonda, Pep Manté. L’obra simbolitza els valors de la llibertat, la justícia i la solidaritat.

El Parc de Rocafonda s’inscriu dins l’àrea d’equipaments públics entre la ronda de Rafael Estrany i la riera de Sant Simó. De mar a muntanya, hi trobem el parvulari de l’Escola Germanes Bertomeu (Josep M. Puig Boltà, arq.), el CAP de Rocafonda (Josep M. Font i Mir, arq.), instal·lacions esportives -petanca i futbol- (Ramon M. Esquerra, arq.), l’aparcament i dipòsit municipal de vehicles (Santiago Bergnes de las Casas, arq.), el Parc de Rocafonda, pròpiament dit i, finalment, a l’antiga fàbrica Fibra, l’Institut Cinc Sènies.

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

01 / CEMENTIRI DELS CAPUTXINS

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

Edificat als terrenys que havia ocupat l’antic convent dels Caputxins i que va adquirir la Junta d’Obra de Santa Maria l’any 1844, és el conjunt neoclàssic més important de la ciutat.

Els inicis del Cementiri actual es remunten a l’any 1817 quan els caputxins obtingueren permís per establir un Campo Santo a la part alta del seu convent obert a tota la ciutadania i que, ben aviat, va entrar en funcionament.

Conté obra de tres rellevants arquitectes, Miquel Garriga i Roca, autor del planejament general, Martí Sureda, que projectà la capella l’any 1851, i Antoni Rovira i Trias, autor de la gran porxada. El pòrtic d’entrada és posterior, probablement del mestre d’obres mataroní Ignasi Caballol.

L’espai s’estructura a partir d’un eix central on se situa l’escalinata, seguint el pendent del terreny. Al seu voltant es disposen les diferents peces que completen el conjunt: l’accés nord, el Cementiri Vell, les fileres de nínxols perpendiculars a l’eix central, l’esplanada inferior dels panteons i les ampliacions de llevant, la primera dels anys 40 i una segona a partir dels anys 60.

02 / CEMENTIRI DELS CAPUTXINS – ZONA AMPLIACIÓ NORD

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

L’ampliació nord del Cementiri comprèn l’ordenació de l’antic Cementiri Civil per tal de resoldre la demanda generada per la manca de nínxols, saturades ja les ampliacions fetes fins aleshores.

El projecte realitzat l’any 1986 és obra del llavors arquitecte municipal Rafael de Càceres.

Dos elements importants del recinte són l’entrada des del carrer i la porta de pas a la resta del Cementiri. La coberta de l’entrada del Camí dels Caputxins és de coure i planxa de ferro pintada. Dues fulles pivotants formen, tancades, un díedre obert a l’exterior, expressant la idea de rebuda.

La porta de pas a la resta del Cementiri se situa al seu eix. En dissenyar-la es va tenir en compte el conjunt de portes neoclàssiques del cementiri actual.

03 / CEMENTIRI DELS CAPUTXINS-ZONA DEL CEMENTIRI VELL

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

És un recinte gairebé quadrat de 48×54 metres. Lleugerament trapezoïdal, les illes de nínxols situades al perímetre de l’espai no són gaire altes i es componen de quatre fileres. Als dos vèrtexs de la part nord del quadrat s’ubiquen dos panteons coberts amb cúpula.

Al centre del recinte hi ha quatre espais quadrats i enjardinats amb plantacions de boixos i amb dos xiprers a cada banda. Al mig s’hi dreça un petit monòlit en record del Dr. Josep Samsó, prevere executat en el transcurs de la Guerra Civil.

Antigament, en aquest indret hi hagué el cementiri del convent i l’església dels Caputxins, orde que s’hi establí el 1611, al costat de l’ermita de la Mare de Déu de l’Esperança. El convent fou clausurat i enderrocat durant el Trienni Liberal (1820-23) i, malgrat ser reconstruït, fou incendiat i enderrocat el 1835 i definitivament abandonat llavors.

04 / MOLÍ FARINER DE DALT

CAMÍ DELS CAPUTXINS, 34

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

Es tracta de l’únic que resta dels tres molins municipals construïts a començaments del segle XVII. Aquests aprofitaven l’aigua d’unes mines situades a la conca de Valldeix degudament canalitzada fins a l’indret on es trobaven els molins.

L’ajuntament els llogava en períodes de tres anys als interessats que en pública subasta feien la millor oferta. Les aigües sobreres eren distribuïdes mitjançant un repartidor a diversos particulars de la població amb una canalització que seguia la topografia del terreny.

05 / CEMENTIRI DELS CAPUTXINS-ZONA ESCALINATA

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

L’escalinata és l’eix principal d’ordenació de tot el recinte. Comunica el desnivell existent entre el recinte quadrat del Cementiri Vell i l’esplanada dels panteons, situada just a continuació de l’entrada principal. L’escala resol hàbilment la connexió entre els 10 terraplens on hi ha les illes de nínxols. A vegades la connexió és amb un simple replà, i altres és mitjançant el gir dels totxos de l’escala, amb uns graons corbats que conformen la imatge de la mateixa escalinata. A banda i banda de l’escalinata, i com a final de cadascuna de les barres de nínxols, s’hi ubica un panteó.

El tram més alt comunica amb el Cementiri Vell a través d’un portal neoclàssic. Per la part inferior, és mitjançant els dos trams corbats que l’escala comunica amb l’esplanada dels panteons.

Dins les illes, destaquen els xiprers com a elements protagonistes de l’espai.

06 / CEMENTIRI DELS CAPUTXINS – ZONA PANTEONS

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

Espai situat just a l’entrada del Cementiri per la porta principal. Aquesta zona, de planta rectangular, està delimitada pel mur de tancament exterior del Cementiri i la portalada d’accés i, al fons, pel porxo neoclàssic centrat per la capella de planta circular i els dos trams d’escala que segueixen la mateixa corba.

Als dos laterals trobem l’església (parròquia de la Mare de Déu de l’Esperança) i una primera ampliació del Cementiri de meitat del segle XX. La doble línia de xiprers i la porxada neoclàssica del fons constitueixen els dos eixos transversals definidors del recinte.

Un tercer eix longitudinal fa de vincle entre la portalada principal, la capella circular i la resta del recinte. L’espai central resta definit per una doble filera de tres pebrers bords separats entre ells per uns bancs. A banda i banda se situen panteons majoritàriament de composició eclèctica de finals del segle XIX i principis del segle XX.

07 / CEMENTIRI DELS CAPUTXINS-PRIMERA AMPLIACIÓ DE LLEVANT

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

Aquesta primera ampliació del Cementiri s’inicià amb l’adquisició el 1924 d’una peça de vinya al cantó de llevant, però no s’executà fins després de la Guerra Civil, el 1944. Situada a la part dreta de l’esplanada de l’entrada principal, se la coneix com la Secció Nova i va ser projectada per l’arquitecte mataroní Lluís Gallifa i Grenzner.

És un bell espai de 36×18 metres al qual s’accedeix des de la zona dels panteons a través d’una portalada clàssica on els nínxols estan situats perimetralment en quatre fileres. Una doble fila de sis acàcies comunes, de flors blanques, ajuden a conformar l’espai. Al costat d’aquestes, a terra, hi ha dues fileres de tombes. Al fons s’hi veu un panteó amb un àngel blanc centrat amb la portalada d’entrada.

08 / CEMENTIRI DELS CAPUTXINS-ZONA 2a AMPLIACIÓ DE LLEVANT

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

Després de la primera ampliació de llevant, el 1964 es produeix aquesta segona expansió del Cementiri, conseqüència directa de les variacions demogràfiques i de l’allau migratòria que Mataró va viure als anys 50 i 60 del segle passat.

L’obra ja no se situa a la plana com a continuació de la zona dels panteons, sinó que s’enfila per la muntanya seguint el desnivell del Cementiri dels Caputxins.

Aquesta vegada no se segueix un criteri que ordeni els successius creixements, sinó que els volums se superposen i la planta, en alguns moments, arriba a ser un veritable jeroglífic; aquest és el tret més característic d’un conjunt que va arribar a edificar nínxols de 6, 7 i 8 pisos d’alçada.

09 / VIL·LA ROMANA DELS CAPUTXINS

CARRER D’EL SALVADOR CANTONADA CARRER DE TÀRREGA

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

Jaciment arqueològic localitzat el 1968 amb l’obertura del carrer d’El Salvador i parcialment destruït per la urbanització del sector. Amb anterioritat, del jaciment se’n tenia alguna notícia però molt escadussera (Marià Ribas, 1933).

Fou excavat als anys 70 per la Secció Arqueològica del Museu de Mataró i reexcavat el 2005, quan s’arranjaren els talussos del Cementiri dels Caputxins (que dona nom al jaciment) i se’n restauraren i adequaren els murs i les restes per integrar-les al passeig públic existent.

Els vestigis existents es corresponen a les instal·lacions artesanals i industrials d’una vil·la romana vitivinícola estructurada en terrasses, que funcionà entre els segles I aC i VI dC, quan fou abandonada. El vincle amb el vi laietà l’evidencien els dipòsits de contenció de líquids i de fermentació conservats i altres dependències de treball.

Durant el segle IV dC s’hi sobreposaren noves dependències relacionades, també, amb l’activitat agrícola, i estigué en ús un forn per coure terrissa (atuells i materials de construcció), construït en un talús del terreny natural. Del forn se n’ha conservat la graella, la cambra de combustió, el corredor per a la càrrega de llenya i part de la cambra de cocció.

10 / LA CIUTAT JARDÍ. CONTEXTUALITZACIÓ

ILLA ENTRE PASSEIG DE ROCAFONDA, AVINGUDA D’AMÈRICA, CARRETERA DE MATA I RONDA D’ALFONS X EL SAVI

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

Als anys 20 del segle passat, la legislació vigent sobre casas baratas permeté a la Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Mataró contribuir, mitjançant la compra de dues extensions de terreny a llevant i ponent de la ciutat, a atenuar la manca d’habitatges a Mataró, un problema agreujat per les grans onades migratòries i que fou objectiu de la seva política social.

La Ciutat Jardí neix d’un projecte de l’any 1924 de l’arquitecte Eduard Ferrés i Puig i l’enginyer Ignasi Mayol i Passant. Els seus referents eren les urbanitzacions perifèriques de grans ciutats europees i les teories d’urbanistes moderns com E. Howard. La utopia de la ciutat jardí proposava edificar ciutats de mida petita, estructurades al voltant de barris o suburbis envoltants de camp, però prou propers els uns als altres com per gaudir d’una àmplia gamma de serveis. Cada barri havia de ser econòmicament autosuficient i governat pels mateixos habitants.

La proposta no va reeixir. L’obra va ser aparcada a benefici d’una altra promoció de 33 cases barates de la Caixa: el Grup Goya, el 1926.

Després de la Guerra, el 1946 la Caixa recuperà el projecte de la mà de l’enginyer Mayol, llavors també director general de l’entitat, i del seu president, Josep Monserrat, i l’executà amb un esperit semblant a l’inicial i l’orientà, novament, a pal·liar l’escassetat d’habitatge. L’any 1960 la Ciutat Jardí era totalment edificada.

11 / LA CIUTAT JARDÍ. PROJECTE

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

Ferrés i Mayol van projectar una urbanització de planta radial. Foren 32.500 m² de superfície urbanitzada, en solars petits d’entre 8.000 i 12.000 pams i un total de més de 150 habitatges unifamiliars: baixos a l’anglesa entre mitgeres a la perifèria del recinte, cases aparellades i aïllades a l’interior, totes amb jardí i un bloc de pisos a la ronda d’Alfons X El Savi. Els autors dels projectes foren els arquitectes Lluís Gallifa i Grenzner, Antoni Pineda i Gualba, Emili Viladevall i Marfà i Miquel Brullet Monmany.

La urbanització s’organitza a partir d’una plaça central circular d’on surten unes vies radials de 8 m d’amplada. Una via circular embolcalla les anteriors i permet articular la trama ortogonal de l’entorn amb aquesta peça de terreny de planta irregular i forts pendents.

L’accés amb escales a la zona nord-oest de la urbanització, la situació de la plaça central a cota intermèdia i els murs de contenció a la zona sud i de llevant resolen l’entrega i relació de la Ciutat Jardí amb el seu entorn immediat.

La baixa alçada de les edificacions, la bona orientació i la baixa densitat del conjunt garanteixen les bones condicions de salubritat del conjunt.

12 / PRIMER BLOC DE PISOS DE MATARÓ

RONDA D’ALFONS X EL SAVI, 100-110.

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

Es tracta del primer bloc de pisos construït en divisió horitzontal a la ciutat, que s’inscriu dins del projecte de Ciutat Jardí del 1946 de la Caixa. L’edifici pren cos per ampliar les necessitats residencials de les dites clases medias i també per contribuir a la capitalització de les inversions realitzades per l’entitat financera local.

L’edifici, projectat l’any 1946 per l’arquitecte Lluís Gallifa i Grenzner (amb Lluís Ferrer i Barbosa d’aparellador), va ser construït entre 1948 i 1949. Situat lleugerament aixecat respecte els carrers de l’entorn, s’hi accedeix mitjançant un vial perimetral amb zones enjardinades, escales i una petita rampa.

L’obra consistí en la construcció d’un edifici plurifamiliar de renda limitada, de planta baixa i 3 pisos d’altura, amb un total de 24 habitatges distribuïts en 3 escales amb 2 habitatges per planta.

Destaca la composició simètrica i de línies racionalistes dels volums i les façanes, així com la marcada horitzontalitat del conjunt, potenciada pel tractament del sòcol de la planta baixa. Les dues torres situades als extrems de l’edifici reforcen la simetria i permeten l’ubicació dels dipòsits d’aigua amb capacitat per a 120.000 litres necessaris per abastir el conjunt de la Ciutat Jardí.

El conjunt es completa amb 4 habitatges unifamiliars de planta baixa, situats al darrere del bloc i amb accés des del vial perimetral.

PROGRAMA

Dijous 7 de novembre

CONFERÈNCIA

MATARÓ I EL CEMENTIRI DELS CAPUTXINS: ESPAIS I TEMPS EN EVOLUCIÓ

19:30 h
Centre Cívic Rocafonda (Carrer de Santiago Rusiñol, 23)
A càrrec de Mariona Gallifa, arquitecta
i Carles Marfà, historiador

Dissabte 16 de novembre

VISITA GUIADA

ITINERARI 1

EIXOS I ACTIUS DE ROCAFONDA

De 10 a 13.30 h
Des de l’avinguda d’Amèrica – passeig d’Antoni Martí Cabanellas

Diumenge 17 de novembre

VISITA GUIADA

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

De 10 a 13.30 h
Entrada nord del Cementiri dels Caputxins,
Camí dels Caputxins davant carrer d’Úmbria

VISITES GUIADES

CONFERÈNCIA

MATARÓ I EL CEMENTIRI DELS CAPUTXINS: ESPAIS I TEMPS EN EVOLUCIÓ

Dijous 7 de novembre

19:30 h
Centre Cívic Rocafonda (Carrer de Santiago Rusiñol, 23)
A càrrec de Mariona Gallifa, arquitecta i Carles Marfà, historiador

ITINERARI 1

EIXOS I ACTIUS DE ROCAFONDA

Dissabte 16 de novembre

De 10 a 13.30 h
Des de l’Avinguda d’Amèrica – passeig d’Antoni Martí Cabanellas

ITINERARI 2

PATRIMONI HISTÒRIC

Diumenge 17 de novembre

De 10 a 13.30 h
Entrada nord del Cementiri dels Caputxins,
Camí dels Caputxins davant carrer d’Úmbria

Organització i coordinació: Mariona Gallifa, Carles Marfà i Arnau Tubert, Secció de Paisatge Urbà i Patrimoni. Direcció d’Urbanisme de l’Ajuntament de Mataró

Fotografia de portada: @romuald gallofré / disseny gràfic: Sara Sànchez i Riera

Col·laboren: Associació Veïnal Rocafonda-L’Esperança-Ciutat Jardí-Valldeix; Cementiris Metropolitans-Cementiri dels Caputxins de Mataró; Oficina de Barris de l’Ajuntament de Mataró; Agència de Suport i Serveis a les Entitats de l’Ajuntament de Mataró

Agraïments: Consorci per a la Normalització Lingüística del Maresme; Martí Anson; Agàpit Borràs; Joaquim Garcia; Lluís Gibert; Isidre Molsosa; Josep Muñoz; Montserrat Torres Capell